Humor i xarxes socials

Les xarxes socials, com Juan Martín Prada defineix, són: espais d’interrelació humana, amb una sèrie de regles per a l’exercici de l’autocontrol comunitari (existeixen diferents rols d’interacció per als usuaris, condicions de distribució de continguts, regles d’inclusió i exclusió o formes per a la identificació del contingut com l’etiquetatge)

L’expansió de les xarxes es recolza en el mètode friend of a friend, amic d’un amic, en seguir a amics d’amics el cercle de relacions s’amplia exponencialment. Una xarxa social serà millor com major siga el nombre de persones que participe en ella. Encara que sorgisquen com una manera de mantenir el contacte i establir relacions amb diferents persones, l’objectiu principal de les empreses que les desenvolupen ha sigut la creació d’aplicacions fàcils d’utilitzar, que permeten poder obtenir benefici econòmic de les experiències que ofereixen.

Aquest suport d’expressió afavoreix que com a usuaris ens sentim còmodes de publicar el que vulguem, ja que tot queda entre amics. Les llargues tires de comentaris ens semblen tertúlies de bar, on cadascun pot dir el que se li ocórrega sense transcendir massa. No obstant això, una tertúlia de bar no queda registrada, les opinions que allí diem podem canviar-les en la pròxima conversa. En les xarxes socials, tot el que publiquem queda registrat, roman en el nostre mur, no desapareix i, de fet, pot tornar a nosaltres al cap dels anys, com els ha passat a Guillermo Zapata, César Strawberry o Cassandra Vera. En el cas de Zapata els tweets que va escriure en 2011 són trets a la llum en 2015 després de la seua investidura com a regidor de l’Ajuntament de Madrid. Uns acudits sobre l’holocaust nazi escrits en un context de debat entorn dels límits, si és que n’hi haguera, de l’humor negre (van ser escrits arran de l’acomiadament de Nacho Vigalondo per la seua caricatura sobre l’holocaust en El País.) ho van portar a la seua dimissió. César Strawberry i Cassandra Vera van anar a judici. Strawberry va ser absolt per l’Audiència Nacional en considerar els tweets de caràcter humorístic i irònic, però després del recurs de la fiscalia, va ser condemnat pel Tribunal Suprem a un any de presó per “humiliació a les víctimes del terrorisme”. En el cas de Cassandra Vera la resolució no va ser molt diferent, un any de presó i set d’inhabilitació absoluta.

“Carrero Blanco: de tots els meus ascensos, l’últim va ser el més ràpid.”[1]

Aquest acudit de Tip i Coll apareix publicat en 1983, tan sols deu anys després de l’atemptat contra Carrero Blanco, no van ser acusats per açò. No van ser els únics a fer acudits sobre aquest tema o uns altres similars, i tampoc van ser acusats per açò. Quaranta anys més tard sembla que ens hem fet més “sensibles”. Es tem perquè les víctimes puguen sentir-se ofeses, malgrat que, en alguns casos, elles mateixes desmenteixen sentir-se humiliades o ofeses i fins i tot defensen als acusats. No obstant això, la repressió contra persones que publiquen comentaris en to irònic, sarcàstic o humorístic, no ha parat en els últims anys. I aquests que hem citat són solament alguns dels casos d’humor censurat en les xarxes.
Paula Sibilia, parla de la possibilitat que aquestos espais que generen les xarxes socials poden funcionar com a instruments per a la confessió[2], estratègia usada des de fa segles en occident per a esbrinar la veritat. Podem trobar paral·lelismes entre el mur de Facebook o de Twitter amb el confessionari cristià (on la confessió porta a l’alleujament i a la redempció) o al diari personal. Ens hem tornat una societat confessada[3] i confident. Aquesta actitud confessant, citant a Foucault, és fruit dels mecanismes de poder per al funcionament dels quals, la confessió ha arribat a ser essencial[4]. Resulta més efectiva que la censura, ja que d’una banda funciona com a alleujament de les persones en explicar les seues intimitats o opinions, però alhora proporciona al capitalisme la informació necessària per a perfeccionar els seus mecanismes de funcionament. És interessant que Sibilia es referisca a la confessió, com un instrument, doncs ens remet al fet que algú la utilitza sobre una altra persona que es confessa, fins i tot podem relacionar-ho amb la confessió en un interrogatori policial. Potser podríem dir que el nostre perfil en les xarxes socials es converteix en un nou tipus de fitxa policial, on tot queda registrat, com els va passar a Zapata, Strawberry o Vera. Els tres pateixen càstigs exemplarizants i serveixen com a precedents per a la resta d’usuaris. D’aquesta manera la sensació d’impunitat i seguretat que semblen tenir les xarxes socials disminueix. La suposada llibertat d’expressió disminueix. La repressió origina por. De la por sorgeix l’autocensura. “L’autocensura és el principi del totalitarisme.”[5] Aquesta frase deia Gérard Biard, redactor cap del periòdic satíric francès, Charlie Hebdo, en una entrevista que s’inclou en el context de l’actual debat sobre els límits de l’humor.

En la cerca d’eixos límits s’oblida que l’humor és una ficció, no una realitat i com diu la humorista Raquel Sastre “és l’únic tipus de ficció al qual se li donen connotacions”. L’humor s’ha utilitzat com a eina per a fer crítica social des de fa segles. S’ha parodiat, burlat, ironitzat, satiritzat, ridiculitzat i caricaturitzat sobre aspectes de la política i la societat. I encara que hi ha molts tipus d’humor, ara sembla que acceptar aquest tipus s’ha desaprés, o més aviat sembla, que s’haja convertit en una arma massa perillosa per al poder.

D’altra banda, l’anonimat sempre ha sigut una estratègia emprada per a fugir de la censura i la repressió i a les xarxes trobem nombrosos exemples de pàgines d’humor de crítica política, social, “políticament incorrectes” que no estan personalitzades en un usuari en concret. No trobem informació personal en elles, sinó que estan enterament dedicades a l’humor. Mirant-les no sabem ben bé si darrere dels acudits o memes que allí trobem hi ha un únic autor i administrador del  compte o un grup multitudinari.  És prou difícil aconseguir l’anonimat absolut en internet i és prou fàcil ser rastrejat, però tal volta el fet que aquestos perfils aparentment no mostren les opinions d’una persona concreta (amb nom i cognoms) i que estan obertament dedicats a fer humor permet que puguen fer acudits com els que ja hem comentat, sense que se’ls puga retraure o censurar la suposada voluntat d’ofendre que argumenten contra els tweets de Zapata, Strawberry o Vera. Però si parlem de maneres de fer humor a les xarxes de manera anònima, el meme és l’exemple per excel·lència i aquestes pàgines o perfils d’humor l’utilitzen de sovint. Un meme no té perquè ser anònim, però en molts casos a causa de la seua viralització es perd el seu origen. Qualsevol pot fer un meme. I entre les seues fortaleses estan les de ser visual, concís i ràpid d’assimilar, però sobretot, la facilitat de convertir-se en viral. D’aquesta manera, encara que en un principi tingués un autor, al ser publicat, reenviat o retwitteat per nombrosos usuaris, es convertís en veu del  poble. Encara que puga sonar massa èpic: assumeix la veu d’un poble. Perquè un meme “diu la paraula justa, la diu en el moment just. No diu la seua paraula amb voluntat d’antologia, car la diu honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del seu poble.”[6]

 

 

[1] COLL, J. L. y SÁNCHEZ POLAK, L: Tipycoll-orgía. Barcelona: Círculo de lectores. 1983

[2] SIBILIA, P. La intimidad como espectáculo. Buenos Aires: Fondo de cultura económica. 2009)

[3] FOUCAULT M.: Historia de la sexualidad.

[4] Cita textual: “mecanismos de poder para cuyo funcionamiento el discurso sobre el sexo ha llegado a ser esencial” en FOUCAULT M. cap.: La voluntad del saber. En Historia de la sexualidad.

[5] Aparece en una entrevista de El País a Gérard Biard. (20-09-12) https://elpais.com/internacional/2012/09/20/actualidad/1348135924_463423.html (Consulta: 28-09-17)

[6] Apropiació del poema “Assumiras la veu d’un poble” de Vicent Andrés Estellés.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *